Jn 2,1-12
En aquell temps, se celebrà un casament a Canà de Galilea. Hi havia la mare de Jesús. També Jesús i els seus deixebles hi foren convidats.
Veient que s’acabava el vi, la mare de Jesús li diu: «No tenen vi.» Jesús li respon: «Mare, per què m’ho dius a mi? Encara no ha arribat la meva hora.» Llavors la seva mare diu als qui servien: «Feu tot el que ell us digui.» Hi havia allí sis piques de pedra destinades a les pràctiques de purificació usuals entre els jueus. Cada una d’elles tenia una cabuda de quatre a sis galledes. Els diu Jesús: «Ompliu d’aigua aquestes piques.» Ells les ompliren fins dalt. Llavors els digué: «Ara traieu-ne i porteu-ne al cap de servei.» Ells n’hi portaren. El cap de servei tastà aquella aigua, que s’havia tornat vi. Ell no sabia d’on era, però ho sabien molt bé els qui servien, perquè ells mateixos havien tret l’aigua. El cap de servei, doncs, crida el nuvi i li diu: «Tothom serveix primer els millors vins i, quan els convidats ja han begut molt, els vins més ordinaris; però tu has guardat fins ara el vi millor.»
Així començà Jesús els seus miracles a Canà de Galilea. Així manifestà la seva glòria, i els seus deixebles cregueren en ell.
Els nuvis estan sense vi, una situació apurada. Maria demana que el seu fill faci alguna cosa per sortir de la situació. No sé si Maria esperava que el seu fill fes una miracle o va quedar sorpresa, com els servidors, pel que va succeí. La qüestió és que la confiança total de Maria en Jesús, que podia ajudar a aquells nuvis, va provocar el miracle.
I aquests tipus de miracles succeeixen sovint quan posem en una persona tota la nostra confiança. Saber que confien en tu, saber que els altres et veuen capaç de canviar les coses… és com un catalitzador que fa que surtin de nosaltres mateixos forces insospitades, voluntat, enginy i tota la nostra bondat i bona voluntat.
Potser que aprenguem a fer com Maria: confiar incondicionalment amb els que tenim al costat.
“Confia en el Senyor de tot cor, però malfia’t del propi saber; si tens present el Senyor en tot el que emprens, ell et guiarà pel camí dreturer.” (Pr 3, 5-6)
La meva pregària, Déu meu, és aquesta:
Fereix, fereix l’arrel de la misèria en el meu cor.
Dóna’m força per dur lleuger les meves alegries i les meves penes.
Dóna’m força perquè el meu amor doni fruits útils.
Dóna’m força per no renegar mai del pobre,
ni doblar el meu genoll al poder de l’insolent.
Dóna’m força per aixecar el meu pensament
sobre la petitesa quotidiana.
Dóna’m, en fi, força per rendir la meva força,
enamorada, a la teva voluntat.
Tagore, R. (a,48)
