Jn 20, 19-31
El vespre d’aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres.» Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.» Llavors alenà damunt d’ells i els digué: «Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdonareu, quedaran sense perdó.» Quan vingué Jesús, Tomàs, el Bessó, un dels dotze, no era allà amb els altres. Ells li digueren: «Hem vist el Senyor.» Ell els contestà: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no li fico el dit dins la ferida dels claus, i la mà dins el costat, no m’ho creuré pas.» Vuit dies més tard els deixebles eren a casa altra vegada, i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres.» Després digué a Tomàs: «Porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat.» No siguis tan incrèdul. Sigues creient.» Tomàs li respongué: «Senyor meu i Déu meu!» Jesús li diu: «Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist.» Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres miracles que no trobareu escrits en aquest llibre. Els que heu llegit aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, havent cregut, tingueu vida en el seu nom.
Jesús es fa present enmig dels deixebles quan son junts “en comunitat”, els hi dóna la pau tres vegades i els envia a ser transmissors de la seva pau: alena sobre ells, els dona l’Esperit Sant i els encoratja a la missió. Les accions de Jesús: fer-se present, donar, enviar tal com el Pare ha fet amb ell. No els demana res que Ell mateix no hagi fet per voluntat del Pare. Parlem de deixar-nos modelar per Jesús com Ell mateix ha estat modelat pel Pare.
El si condicional de Tomàs ens assenyala el seu propi procés com a deixeble en el que es fa preguntes, demana ajuda, necessita signes, es deixa interpel·lar i necessita la colla per a trobar la força i veure el Senyor.
Quan Jesús interpel·la Tomàs “Perquè m’has vist has cregut?” afegeix el que serà el punt de referència per a tots els creients “Feliços els qui creuran sense haver vist!”. La fe permet veure el que mai no hem vist.
Suggereix que sovint és el tipus de mirada el que ens porta a Déu. Només amb mirada de fe es poden veure les petjades de Déu en tota la seva creació. Es com si la fe enfoqués perfectament fins les entranyes del que som, del que són els altres… Ens permet fer la lectura creient i alliberadora de la realitat, dels esdeveniments.
Una nova mirada en un món tecnològic, pragmàtic, amb la vida accelerada i intensa que es viu en aquest nostre món occidental.
Dedico temps a la pregària personal i en comunitat per demanar el do de la fe?
Dedico atenció i silenci a veure la presència de Déu al meu voltant?
Puc ser com en Tomás abans de la seva exigència de comprovar o com en Tomás que quan veu Jesús ja no li cal tocar les seves ferides per creure. Quin Tomás sóc més vegades? Quin Tomás vull ser?.
Jo no creuré mai que Crist ha mort només per mi;
vull creure que és vivent per a tots i totes nosaltres.
Jo no creuré mai en un Déu que existeix per jutjar-nos;
vull creure en un Déu que ens accepta tal com som.
Jo no creuré mai que l’infant que acaba de néixer
carregui amb el pes d’un pecat comès
mil·lennis abans de la seva vinguda al món.
Jo vull creure en la «positivitat» de la vida,
en el gest inaugural del començament absolut
present en tota naixença.
Jo no creuré mai que calgui patir
per merèixer demà un paradís.
Vull creure en la felicitat de la vida,
en la fragilitat de l’existència,
en la possibilitat sempre donada d’entrar a la vida eterna.
Jo no creuré mai que la natura sigui dolenta,
ni que el cos sigui menyspreable.
Vull creure que Déu ens ha donat l’oportunitat de la vida,
la joia d’un cos fet per estimar, el risc de l’encontre,
l’esperança d’allò que ve.
Jo no creuré mai en un Déu només present per als cristians.
Vull creure que Déu treballa en totes les cultures,
que parla al cor de la persona humana,
sense preocupar-se de les fronteres artificials
en què nosaltres ens empresonem.
Jo no creuré mai que la resignació i la submissió siguin virtuts;
només puc creure en la tendresa compartida,
en un esdevenidor sempre obert,
en aquest Regne que hem de construir,
tots plegats al costat del nostre Déu.
Jo no creuré mai que la voluntat
sigui la darrera paraula de la fe;
que el saber sigui l’objectiu de la vida,
ni que les obres siguin la mesura de l’home.
Jo espero en la teva presència i t’anomeno Déu:
És així com tu m’ets present
i vull dir-te el meu agraïment.
Amén.
Fe i paraigua
Xinia Villegas Alfaro
En un poblet de zona rural en els anys 50, es va produir una llarga sequera que amenaçava amb deixar a la ruïna a tots els seus habitants, degut al fet que subsistien amb el fruit del treball del camp. Malgrat que la majoria dels seus habitants no eren creients, davant la situació límit, van marxar a veure el rector i li van dir:
– Mossèn, si Déu és tan poderós, demanem-li que enviï la pluja necessària per a revertir aquesta angoixant situació.
– Està bé, li demanarem al Senyor, però cal una condició indispensable.
– Quina?, -van respondre tots.
– Cal demanar-ho amb fe, amb molta fe…, -va contestar el sacerdot.
– Així ho farem, i també vindrem a Missa cada dia.
Els pagesos van començar a anar a missa cada dia, però les setmanes transcorrien i l’esperada pluja no es feia present. Un dia, van anar tots a reclamar al rector.
– Mossèn, vostè ens va dir que si li demanàvem amb fe a Déu que enviés les pluges, Ell accediria a les nostres peticions. Però ja van diverses setmanes i no obtenim cap resposta
– Vosaltres ho heu demanat amb fe veritable?, -els va preguntar el rector.
– Si, per descomptat! – van respondre al uníson.
– Aleshores, si dieu haver demanat amb Fe veritable… per què durant tots aquests dies ni un de sol heu portat el paraigües?
