Lc 3,10-18
En aquell temps, la gent preguntava a Joan: «Així, doncs, què hem de fer?» Ell els responia: «Qui tingui dos vestits, que en doni al qui no en té, i qui tingui menjar, que el comparteixi també amb els altres.» Entre els qui anaven a fer-se batejar hi havia també uns cobradors d’impostos que li deien: «I nosaltres, mestre, què hem de fer?» Ell els contestà: «No exigiu més del que està establert.» Igualment uns guardes li preguntaven: «Què hem de fer també nosaltres?» Ell els deia: «No forceu ningú amenaçant de maltractar-lo o de denunciar-lo; acontenteu-vos de la vostra soldada.» La gent, que vivia en l’expectació, sospitava si Joan no fóra potser el Messies. Ell respongué dient a tothom «Jo us batejo només amb aigua, però ve el qui és més poderós que jo, tan poderós que no sóc digne ni de deslligar-li el calçat. Ell us batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc. Ja té la pala a les mans per ventar la seva era; el blat, l’entrarà al seu graner, però la palla, la cremarà en un foc que no s’apaga.» Amb aquestes i moltes altres exhortacions, Joan anunciava al poble la bona nova.
A l’evangeli del tercer diumenge d’advent, a Joan Baptista li pregunten quines són les actituds del bon deixeble. Aprofitant la imatge del vestit, i les preguntes d’alguns publicans, l’evangelista ens presenta algunes a tenir molt en compte: compartir, donació, solidaritat, equitat, prudència i honestedat. Davant d’aquestes respostes el poble que l’escolta queda embadalit i es pregunten si aquell que parla no fora potser el Messies.
Joan ho te clar, no deixa dubte. Les seves respostes són paraules humanes i si ens posem en mans de Déu veurem les grans meravelles del seu actuar. Hem de tenir els ulls ben oberts i les orelles atentes doncs el fill de Déu, Jesús, amb llenguatge humà, ens parla de Déu, ens parla del regne, és a dir, de la seva presència en el món i ens fa posseïdors de l’Esperit batejant-nos amb l’Esperit Sant.
Restem oberts i atents a la paraula i a la voluntat de Déu, grans meravelles estan a punt de succeir, aquestes es convertiran en els signes de Déu present enmig dels homes. Espera amb atenció, vol comptar amb tu.
“No perdis l’amor ni la fidelitat a Déu: lliga-te-les al coll, grava-te-les al cor, i aconseguiràs favor i estima tant de Déu com dels homes”.
Pr 3, 3-4
A la prestatgeria d’aquell lluminós despatx hi havia exposada una luxosa i brillant ploma estilogràfica de plata dins d’una preciosa capsa de fusta de caoba. Sobre la taula es podia veure un petit llapis groc, amb la punta molt gastada i una mica rosegat.
Era un dia lluminós i la ploma resplendia més que mai. El llapis descansava entre papers i restes de goma d’esborrar
– No et sents una mica avorrida aquí dalt, sempre igual, sense moure’t mai per res
– No noi, aquí estic molt bé. Tothom em veu i m’admira perquè sóc noble i elegant. No com tu, que fas pudor a goma i a suor, mig pelat i despuntat
-Si sóc vellet i estic gastat és perquè l’Andreu em fa servir molt. Sempre que ha de dibuixar o escriure m’agafa a mi. Diu que l’inspiro i que amb mi li resulta més senzill trobar les paraules adequades i els dibuixos li surten més bonics.
– Sí, ja, però jo sóc molt millor que tu. Es veu a cop d’ull.
– Potser sí que tens raó, però jo sé que sóc útil, i quasi que prefereixo ajudar que fer bonic. Si tots féssim com tu, quants dibuixos i poesies s’haurien deixat de fer?
