Lc 1, 39-45
Per aquells dies, Maria se n’anà decididament a la Muntanya, a la província de Judà; entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria el nen saltà dins les seves entranyes, i Elisabet, plena de l’Esperit Sant, cridà amb totes les seves forces: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes. Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me? Mira: tan bon punt he sentit la teva salutació, el nen ha saltat d’entusiasme dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut! Allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà.»
Arribem a la quarta setmana d’advent. Ens trobem a cinc dies de celebrar el naixement de Jesús, de celebrar el Déu que s’abaixa i es fa home. Portem dies preparant la festa. Com va la preparació del nostre cor? La nostra persona, el nostre ésser està preparat per rebre al petit infant?
Davant d’aquestes preguntes l’evangelista es fixa en Maria. Una dona en cinta que prepara el seu cos i el seu cor a la vinguda del Senyor. Ella es posa en camí i puja a la muntanya, símbol d’un camí iniciàtic que comença i accepta. Ha acceptat la voluntat de Déu i es posa en marxa. I tu? Quina és la voluntat de Déu per tu? T’has posat en marxa?
La que serà la mare de Déu va a trobar la seva cosina. És ella que es fa la trobadissa, és ella que inicia el moviment quan ella és la més gran, doncs, ha estat l’escollida per ser la mare d’un nadó que canviarà i donarà un nou sentit a la història. Qui vulgui seguir Jesús haurà de ser el més gran dels servidors.
Feliç tu que has cregut.
Quan arriba a casa de la seva cosina, els ulls de la fe s’obren i la realitat canvia totalment. La vida, vista des dels ulls de la fe, agafa un significat nou que porta a lloar i beneir a Déu per les meravelles que fa dins nostre i la nostra vida.
Feliç tu que has cregut.
Mira, Senyor, aquest got buit que hauria d’estar ple.
Senyor, omple’l.
Sóc feble de fe, enforteix-me.
Sóc fred en amor, dóna’m calor i fes-me ardent
per poder estimar al meu proïsme.
No tinc una fe ferma i forta;
a vegades dubto i sóc incapaç de confiar plenament en Tu.
Oh Senyor, ajuda’m.
Enforteix la meva fe i la meva confiança en Tu.
En Tu he segellat els tresors de tot el que tinc.
Sóc pobre, Tu ets ric i misericordiós envers el pobre.
Sóc pecador, Tu ets just.
En mi hi ha pecat en abundància;
en Tu es troba la plenitud de la justícia.
restaré, doncs, amb tu, de qui puc rebre
però a qui no puc donar.
(“Una fe forta”, de Martí Luter)
DOTZE ACTITUDS DE LA VIDA EVANGELITZADORA
1 – Saber acollir l’Evangeli que ens ve a trobar i deixar-se convertir per ell.
2- No fer mai ombra a l’Evangeli, ni amb la nostra cultura, ni amb el nostre protagonisme ni amb la nostra por.
3- Predicar l’Evangeli amb la vida. Només així serem testimonis, companys del Testimoni Fidel, i de tants germans i germanes testimonis.
4- Practicar, celebrar i anunciar l’Evangeli en comunitat eclesial.
5- Com volia Jesús, vessar la Bona Nova feta sal, ferment, llum, llavor, en cada societat, en cada persona, en cada lluita, en cada esperança.
6- Recordar sempre que Déu és un Evangeli més gran que l’Evangeli escrit, i donar, presentar l’Evangeli amb molta delicadesa, com qui fa un petó de Déu.
7- No oblidar mai que l’Evangeli comporta la Creu.
8- Fer veritat, com ho feia Jesús, que l’Evangeli sigui dels pobres perquè pugui arribar a tothom.
9- Pregar l’Evangeli. Aprofundir l’Evangeli en el silenci de la gratuïtat i del despullament. Fer l’Evangeli amb la profecia dels fets.
10- Convocar tothom al voltant de l’Evangeli i atreure per a Jesús molts deixebles.
11- Anunciar l’Evangeli com l’únic veritable Nou Ordre Mundial capaç de fer-nos tots germans i germanes en un sol món humà.
12 – Saber esperar, amb insistència Pasqual, la Bona Nova definitiva d’Aquell qui ve!.
Pere Casaldàliga
