LC 15,1-3.11-32
En aquell temps, veient que tots els cobradors d’impostos i els altres pecadors s’acostaven a Jesús per escoltar-lo, els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven entre ells i deien: «Aquest home acull els pecadors i menja amb ells.» Jesús els proposà aquesta paràbola: «Un home tenia dos fills. Un dia, el més jove digué al pare: “Pare, dóna’m la part de l’herència que em toca.” Ell els repartí els seus béns. Pocs dies després, el més jove arreplegà tot el que tenia, se n’anà cap a un país llunyà i, un cop allà, dilapidà els seus béns portant una vida dissoluta. Quan ho hagué malgastat tot vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. Llavors es llogà a un propietari d’aquell país, que l’envià als seus camps a pasturar porcs. Tenia ganes d’atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li’n donava. Llavors reflexionà dintre seu: “Quants treballadors del meu pare tenen pa de sobres, i aquí jo m’estic morint de fam! Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu; pren-me entre els teus treballadors.” I se n’anà a trobar el seu pare. »Encara era lluny que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. El seu fill li digué: “Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu.” Però el pare digué als criats: “Porteu de pressa el vestit millor i vestiu-lo, poseu-li un anell i calçat, porteu el vedell gras per celebrar-ho, mateu-lo i mengem, perquè aquest fill meu, que ja donava per mort, ha tornat viu; ja el donava per perdut i l’hem retrobat.” I es posaren a celebrar-ho. »Mentrestant el fill gran tornà del camp. Quan s’acostava a casa sentí músiques i balls i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. Ell li digué: “Ha tornat el teu germà. El teu pare, content d’haver-lo recobrat amb bona salut, ha fet matar el vedell gras.” El germà gran s’indignà i no volia entrar. Llavors sortí el pare i el pregava. Però ell li respongué: “He passat tants anys al teu servei, sense haver desobeït mai ni un sol dels teus manaments, i no m’has donat mai un cabrit per fer festa amb els meus amics, i ara que torna aquest fill teu després de consumir els teus béns amb dones públiques, fas matar el vedell gras?” El pare li contestà: “Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que jo tinc és teu. Però ara hem d’alegrar-nos i fer festa, perquè aquest germà teu, que ja donàvem per mort, ha tornat viu; ja el donàvem per perdut i l’hem retrobat.”»
Els rebutjats escolten de boca de Jesús una predicació en la qual no es troben exclosos.
“Escoltar” és el primer pas del deixeble, i en aquesta etapa hi són “tots els cobradors d’impostos i pecadors”.
Els fariseus s’escandalitzen de les actituds de Jesús enfront dels pecadors, i murmuren. L’acusació és que Jesús accepta favorablement, rep, espera els pecadors, i – segurament la cosa més greu – “menja amb ells”: expressió evident d’un nou rostre de Déu que no va venir “a cridar els justos sinó als pecadors”.
El fet de la marxa i el retorn del fill és semblant al perdre-trobar, i més encara a la mort-resurrecció. Rep gratuïtament la filiació que havia “perdut”: Això signifiquen l’anell (segell), les sandàlies i el millor vestit, digne d’un hoste d’honor. L’alegria del pare queda reflectida, a més, en la festa per “aquest fill meu”. L’entossudiment del germà gran expressa la seguretat de qui sempre ha estat fidel, però no ha experimentat la misericòrdia. La misericòrdia suposa un anar cap els altres, els pecadors que – per ser-ho – no mereixen… Misteri: l’amor és sempre gratuït i va més enllà dels mereixements, mira el caigut.
Què hi ha en el meu cor de fill pròdig… que fuig respecte al Pare, que malgasta l’herència gratuïtament rebuda?
Què hi ha en mi de fill més gran que es creu millor, amb més drets, irreprotxable, despectiu cap als altres germans?
Què hi ha en mi que evoqui la misericòrdia pacient i madura del Pare?
Intento, Senyor, l’aventura d’apartar-me de Tu, de pensar que marxant t’allunyo… I vaig veient que com més allunyat, sol i trencat, et fas més proper i més escalfor em regales.
Perquè m’estimes tant, Déu meu?
Per què em costa tant acceptar la teva gratuïtat?
En un temps en que Nasreddín tenia una tintoreria, un client li digué:
Podries tenyir-me aquest vestit?
De quin color el vols?
– Ah, res de complicat, però que no sigui ni vermell, ni verd, ni blanc, ni negre, ni groc, ni lila… Bé, ja m’entens, no voldria cap color conegut, però fora d’això, res d’especial,. M’ho pots fer?
– És clar que si, home! passa a recollir-lo quan vulguis, però que no sigui ni dilluns, ni dimarts, tampoc dimecres, ni dijous i menys divendres. Ah! i dissabte i diumenge tenim tancat. Fora d’això, ja ho saps, sempre que vulguis.
Amb la llenya promesa no s’escalfa la casa. (Proverbi rus)
Exigim que els altres es comprometin, precisin… però nosaltres preferim quedar-nos en vaguetats
Recull i comentari de Joan Aragonés. “Pessics, Humor i saviesa orientals.”(Ed. Claret)
