Pere i Joan arriben al sepulcre i no veuen el cos de Jesús… ha ressuscitat!… Ells són uns dels primers testimonis de la resurrecció…. però això no estava en els plans que ells projectaven amb Jesús…
Podem experimentar la seva perplexitat davant aquest fet? Què es pot fer davant la resurrecció de Jesús? Com acceptar que la vida pot més que la mort?
Salm 117
Lloeu el Senyor, tots els pobles;
glorifiqueu-lo, totes les nacions:
el seu amor per nosaltres és immens,
la fidelitat del Senyor durarà sempre.
Al·leluia!
Contribuir en la nostra resurrecció?
Vivim immersos en la immediatesa de les coses. Instal·lats en el ara i aquí, on el demà sembla que hagi de ser una realitat que et ve donada, i no construïda. El futur… una possibilitat “in-pensable”
Com creure així en la resurrecció? En l’existència d’una vida més enllà de la mort? Sembla com si sols la vivència d’alguna situació límit (la mort d’alguna persona propera, l’experiència d’una malaltia greu, d’una ruptura laboral o afectiva…) ens permetrà despertar de la letargia en la que vivim i ens enfrontarà de cop amb les grans preguntes existencials: què estic fent amb la meva vida? Cap on vaig? Quin futur m’espera ara? Què hi haurà després de la mort?…
En la pel·lícula “Princesas”, on s’explica amb gran realisme la vida tan cruel de les treballadores del sexe dels suburbis marginals, hi ha un moment on les dues protagonistes reflexionen sobre el sense sentit i el buit de les seves vides, i una li diu a l’altre: “Escolta, tu creus que hi ha alguna cosa després de la mort? –Doncs no ho se, què vols que et digui… però si la vida del més enllà ha de ser tant “fotuda” como aquesta, millor que no hi hagi res”.
En el fons, apareix aquí una necessitat i una esperança vital: no pot ser que el dolor, el sofriment, el sense sentit, el buit, la mort… tinguin l’última paraula. I de fet, Crist ens diu que no tenen l’última paraula. El seu mateix sofriment i la seva mort no varen tenir l’última paraula, foren precisament la porta a la vida plena, a la vida veritable, expressió de la plenitud d’amor que Ell derramà sobre els homes.
El sentit de la mort només pot estar en una vida viscuda amb plenitud. Aquesta hauria de ser l’evidència que van saber captar persones com M. Kolbe, Shophie Scholl, Edith Stein, Luter King, i tantes altres persones anònimes que varen fer de la seva vida una entrega permanent.
En definitiva, s’aprèn a viure a mesura que aprenem a viure amb sentit, a pesar dels obstacles, els problemes i les dificultats que comporta aquesta mateixa vida, perquè és justament allò que oferim i donem generosament el que dura per sempre.
Sant Francesc d’Assis ja deia: “Recorda sempre que quan deixis aquest món, no podràs emportar-te amb tu res de tot allò que aquí has rebut, només allò que has donat: un cor enriquit pel servei sincer i honest, l’amor, el sacrifici i el valor”.
La resurrecció, doncs, no és únicament una realitat que se’ns dóna, és també una realitat en la que cadascun en la seva construcció, l’ha de fer possible. Els homes i les dones hem de ser corresponsables dels don gratuïts que Déu ens dóna.
(Meditacions espirituals des de la vida quotidiana. Mª del Mar Galceran Peiró)
