Lc 6,27-38
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «A vosaltres que escolteu, jo us dic: Estimeu els enemics, feu bé als qui no us estimen, beneïu els qui us maleeixen, pregueu per aquells que us ofenen. Si algú et pega en una galta, para-li l’altra. Si algú et pren el mantell, no li neguis el vestit. Dóna a tothom qui et demani, i no reclamis allò que és teu als qui t’ho hagin pres. Feu als altres allò que voleu que ells us facin. Si estimeu els qui us estimen, ¿qui us ho ha d’agrair? També els pecadors estimen aquells que els estimen. Si heu fet bé als qui us en fan, ¿qui us ho ha d’agrair? També ho fan els pecadors. Si presteu diners als qui de cert us els tornaran, ¿qui us ho ha d’agrair? També els pecadors presten diners als pecadors quan saben que els recobraran. Però vosaltres heu d’estimar els enemics, heu de fer bé i de prestar sense esperar de rescabalar-vos: llavors la vostra recompensa serà gran i sereu fills de l’Altíssim, que és bo amb els desagraïts i amb els dolents. Sigueu compassius com ho és el vostre Pare. No judiqueu i Déu no us judicarà. No condemneu, i Déu no us condemnarà. Absoleu, i Déu us absoldrà. Doneu i Déu us donarà. Us abocarà a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar. Déu us farà la mesura que vosaltres haureu fet.»
És Crist el que trenca aquesta reciprocitat basada en el «a igual mal, igual reparació» vivint en primera persona el límit de la gratuïtat. És difícil per a l’ésser humà, es diria gairebé impossible, de no ser per la gràcia de Déu, el «pagar» el mal amb bé, i si aquest és la vida, és el suprem bé. L’ésser humà tendeix a estimar per algun interès a canvi.
L’amor «oblatiu» que Crist va donar a canvi de no demanar res, no només no va escandalitzar als del seu temps, que no podien recompensar-ho, sinó que arriba fins avui, impulsant a estimar fins i tot a aquells que el tornin amb l’enemistat, la calúmnia, l’opressió, etc.
Aquest amor de pura gràcia racionalitza l’ésser humà posant per sobre de la irracionalitat encarregada de crear rancor -llei de la reciprocitat (Talió).
El veritable amor és l’amor «madur:« Em estimen perquè estimo », i també« Et necessito perquè t’estimo ». Aquest amor sent la necessitat de la unió i el compartir el que implica la compassió (patir amb) i té la potencialitat d’engendrar més amor (cf. E. Fromm, «L’art d’estimar»). I en paraules de Sant Tomàs l’amor veritable creix amb la dificultat. Aquest és el mes gran escollo de l’amor i alhora el major índex de «resurrecció» de l’ànima humana: perdonar l’enemic.
Posa’t davant la presència del Senyor…
Senyor, ens dius que cal estimar l’enemic i parar l’altra galta.
No sé si t’adones del que ens recomanes fer perquè realment és quelcom que trenca tota lògica i humanament resulta incomprensible.
Per què, doncs, aquesta obstinació Teva a fer-nos veure que només l’amor envers tothom, inclosos també aquells que ens volen mal, és el veritable antídot contra l’odi, la rancúnia i tota mena de violència?
Et demano Pare que m’ajudis a viure la capacitat d’amor universal que va viure el Teu fill Jesús.
Ajuda’m, Senyor, a adonar-me que “ull per ull i dent per dent” no porten més que a la destrucció de totes les coses.
Dóna’m força per a vèncer aquesta inèrcia humana que ens empeny a seguir allò que humanament sembla més normal, com és tornar-nos.
Omple’m de tota la generositat necessària per tal de saber i poder estimar fins a les darreres conseqüències.
SALM PER LA PREGARIA
Déu meu,
només la teva ajuda i la teva tendresa
poden guarir la meva ferida.
Només la teva benevolència i la teva generositat
poden enriquir la meva pobresa.
Res no calma la meva por fora del teu favor.
Res no m’aparta de la meva debilitat si no és la teva força.
El meu desig no s’apaivaga si no és amb la teva generositat.
Només tu pots satisfer la necessitat que tinc de tu.
Només la teva misericòrdia consola la meva tristesa.
Només la teva pietat dissipa la meva desgracia.
Només la teva alegria pot fondre la meva pena.
I res no em guareix, malalt com estic, si no és la teva cura.
Oh tu, que sadolles els qui en tu esperen,
últim recurs dels qui t’invoquen,
meta final d’aquells qui et cerquen,
suprem anhel dels qui et desitgen!
Oh protector dels sants, seguretat dels temorencs,
proveïdor dels necessitats, heretat dels desposseïts,
tresor dels desgraciats, socors dels amenaçats.
Tu, que satisfàs les necessitats dels pobres,
oh generós i misericordiós
Apaivaga el meu ésser amb la frescor dels teus dons,
vessa damunt meu els teus favors.
Sóc aquí, esperant, a la porta de la teva generositat,
exposat a l’alè de la teva benvolença, fixat en tu, pres de tu.
Ajuda’m, oh tu, que assisteixes a tots!
Déu meu, tingues pietat del teu servidor,
atorga-li l’abundància de les teves riqueses,
conserva’l sota la teva protecció.
Tu que ets bo, Tu que ets gran, Tu, el Misericordiós!
(Mí ben Husayn. Año 680)
