Lc 9,51-60
Quan s’acostaven els dies en què Jesús havia de ser endut al cel, ell resolgué decididament d’encaminar-se a Jerusalem. Envià alguns que s’avancessin, i ells, tot fent camí, entraren en un poblet de samaritans per buscar-hi allotjament. Però la gent no el volgué rebre, perquè s’encaminava a Jerusalem. En veure això, els seus deixebles Jaume i Joan li digueren: «Senyor, voleu que manem que baixi foc del cel i els consumeixi?» Però Jesús es girà i els renyà. I se n’anaren a un altre poblet. Mentre feien camí algú li digué: «Us seguiré pertot arreu on anireu.» Jesús li respongué: «Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l’home no té on reposar el cap.» A un altre, Jesús li digué: «Vine amb mi.» Ell li contestà: «Senyor, permeteu-me primer d’anar-me’n a casa, fins que hauré enterrat el meu pare.» Jesús li diu: «Deixa que els morts enterrin els seus morts, i tu vés a anunciar el regne de Déu.» Un altre digué a Jesús: «Vinc amb vós, Senyor, però permeteu-me primer que digui adéu als de casa meva.» Jesús li respongué: «Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada no és apte per al regne de Déu.»
Jesús no busca simples seguidors, sinó seguidors més compromesos, que el segueixin sense reserves, renunciant a falses seguretats i assumint les ruptures necessàries.
Existeixen tres escenes ben diferenciades en el text que ens demostren tres característiques que han de tenir els seguidors de Jesús.
En la primera: “Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l’home no té on reposar el cap”. Seguir a Jesús és tota una aventura. Ell no ofereix als seus seguretat o benestar. No ajuda a guanyar diners o adquirir poder. Seguir a Jesús és «viure de camí», sense instal·lar-nos en el benestar i sense buscar un fals refugi en la religió.
En la segona: “Deixa que els morts enterrin els seus morts; tu vés i anuncia el Regne de Déu”. Obrir camins al regne de Déu treballant per una vida més humana és sempre la tasca més urgent. Res ha de retardar la nostra decisió. Ningú ens ha de retenir o frenar. Els «morts», que no viuen al servei del regne de la vida, ja es dedicaran a altres obligacions religioses menys urgents que el regne de Déu i la seva justícia.
I en la tercera escena. “Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada no és bo per al Regne de Déu”. No és possible seguir Jesús mirant cap enrere. No és possible obrir camins al regne de Déu aturats en el passat. Treballar en el projecte del Pare demana dedicació total, confiança en el futur de Déu i audàcia per caminar rere les passes de Jesús.
A. Pagola
– Quina relació volem establir amb Ell els qui ens anomenem seguidors seus?
– ¿Quines són les característiques dels seguidors de Jesús que en el text se’ns presenten i que ens costen més complir?
Obre les orelles, perquè pugui escoltar-te,
obre els meus ulls perquè pugui veure’t,
obre els meus llavis perquè pugui proclamar-te,
obre els meus sentiments perquè pugui lloar-te,
obre el meu cor perquè pugui estimar-te,
purifica la meva ment, la meva imaginació
perquè sempre siguis Tu el meu pensament,
permet-me reconèixer-te sempre
com el meu Mestre i Senyor,
ensenya’m a ser com Tu,
benèvol i humil de Cor.
Rep la meva història, Tu ho saps tot,
Tu saps que t’estimo,
el teu deixeble vull ser.
Amen
Ens falta alguna cosa
Expliquen la història d’una roda a la que li faltava un tros, que li havien tallat. La roda volia estar completa, sense que li faltés res, així que va marxar a buscar la peça que havia perdut. Però com estava incompleta i només podia rodar molt a poc a poc, va reparar en les belles flors que hi havia al camí; va parlar amb els cucs i gaudir dels raigs del sol. Va trobar munts de peces, però cap era la que li faltava, així que les va deixar de banda fins que, un dia, va trobar una peça que li venia perfectament. Llavors es va posar molt contenta, doncs ja estava completa, sense que li faltés res. Es va col·locar el fragment i va començar a rodar. Va tornar a ser una roda perfecta que podia rodar amb molta rapidesa. Tan ràpidament, que no veia les flors ni xerrava amb els cucs. Quan es va adonar del diferent que semblava el món quan rodava tan de pressa, es va aturar, va aixecar a la vora del camí el tros que havia trobat i es va allunyar rodant lentament.
La lliçó d’aquest conte es que, per alguna misteriosa raó, ens sentim més plens quan ens falta alguna cosa. L’home que ho té tot és un home pobre en cert sentit: mai sabrà què se sent al desitjar, al tenir esperances, a alimentar l’ànima amb el somni d’alguna cosa millor; ni tampoc coneixerà l’experiència de rebre d’algú que estima allò que havia desitjat i no tenia. Quan acceptem que la imperfecció és part de la condició humana i seguim rodant per la vida sense renunciar a gaudir-la, haurem aconseguit la integritat.
