LC 10,1-12.17-20
En aquell temps, el Senyor en designà encara setanta-dos, i els envià que s’avancessin de dos en dos cap a cada poble i a cada lloc on ell mateix havia d’anar. Els deia: «Hi ha molt a segar i pocs segadors: demaneu a l’amo dels sembrats que enviï homes a segar-los. Aneu. Us envio com anyells enmig de llops. No porteu bossa, ni sarró, ni calçat, no us atureu a saludar ningú pel camí. Quan entreu en una casa digueu primer: Pau en aquesta casa. Si hi viu un home de pau, la pau que li desitgeu reposarà en ell; si no, retornarà a vosaltres. Quedeu-vos en aquella casa i compartiu allò que tinguin per menjar i beure: els treballadors bé es mereixen el seu jornal. No aneu de casa en casa. Si en un poble us reben bé, mengeu el que us posin a taula, cureu els malalts que hi hagi i digueu a la gent d’aquell lloc: El regne de Déu és a prop vostre. [Però si en un poble no us volen rebre, sortiu als carrers i digueu: Fins la pols d’aquest poble que se’ns ha posat als peus, us la deixem. Però sapigueu això: El regne de Déu és a prop. Us asseguro que quan vingui el gran dia, la sort de Sodoma serà més suportable que la d’aquell poble.» Els setanta-dos tornaren tots contents i deien: «Senyor, fins els dimonis se’ns sotmeten pel poder del vostre nom.» Jesús els digué: «Sí, jo veia Satanàs que queia del cel com un llamp. Us he donat poder de trepitjar les serps i els escorpins i totes les forces de l’enemic: res no us podrà fer mal. Però no us alegreu que els esperits se sotmetin a vosaltres; alegreu-vos que els vostres noms estiguin escrits en el cel.»]
En aquest text de l’Evangeli de Lluc Jesús dóna algunes consignes als seus deixebles enviats per fer arribar l’anunci del regne de Déu pels poblets de Galilea.
El «primer» que han de comunicar els seus deixebles en entrar en una casa és «Pau a aquesta casa». La pau és el primer senyal del regne de Déu. Si l’Església no introdueix pau en la convivència, els cristians estem anul·lant d’arrel nostra primera missió.
L’altra consigna és més desconcertant: «No portareu bossa ni sarró ni sandàlies». Els seguidors de Jesús viuran com els vagabunds que trobin en el camí. No portaran diners ni provisions. Caminaran descalços com tants pobres que no tenen un parell de «sandàlies» de cuir.
És sorprenent com Jesús no està pensant en el que han de portar amb ells, sinó precisament en el contrari: en el que no han de portar; no sigui que es distanciïn massa dels més pobres. Per tant, en la nostra missió evangelitzadora s’ha de veure plasmada la nostra passió pels últims.
Revisa amb humilitat quin nivell de vida, quins comportaments, quina paraula, quina actitud m’identifica amb els últims, els més desfavorits de la societat.
Pregària a Déu Pare, defensor dels pobres
Pare bondadós, us preguem humilment,
que sigueu el socors dels pobres
i el seu defensor.
Aplegueu, Senyor, tots els pobres de la terra,
que el nostre orgull ha dispersat.
Torneu-los la terra que sempre ha estat seva,
i que la nostra avarícia els ha robat.
Allibereu-los de l’esclavitud i l’opressió
a què la nostra prepotència els ha condemnat.
Sigueu vós el seu honor i la seva dignitat
que nosaltres no hem sabut respectar.
Que trobin en vós la riquesa i l’esperança
de les quals nosaltres els hem espoliat.
Que tots els pobres us reconeguin, a vós, com a Déu Pare
i a Jesucrist com a germà seu.
I que nosaltres sapiguem acollir-vos en ells,
per tal de poder-nos sentir membres del vostre poble
i seguidors de les petjades de Crist. Amén.
LA FORÇA DEL POBRES
Quan la fam ho assolava tot a Shravati, Buddah preguntà als seus seguidors: “Qui de vosaltres vol assumir el deure de donar menjar als afamats?”
El banquer Ratnakar mogué el cap i digué: “Tota la meva fortuna no seria suficient per a saciar els qui tenen fam.”
Jaysen, el cap de l’exèrcit del rei, digué: “Donaria de bon grat la meva sang, però no tinc prou menjar a casa meva.”
Dharmpat, que posseïa grans extensions de terra, digué sospirant: “El dimoni de la secada ha xuclat els meus camps i els ha deixat eixuts. No sé ni com podré pagar els meus tributs al rei.”
Aleshores Supriyà, la filla del captaire, es posà dreta, saludà i digué dolçament: “Jo donaré menjar a tots els qui tenen fam.”
“Com?”, preguntaren tots amb sorpresa. “Com penses que podràs aconseguir el que et proposes?”
“Jo Sóc la més pobra de tots”, digué Supriyà, “i aquesta és la meva força, perquè tinc la meva força i els meus queviures a cada una de les vostres cases.”
Tagore
