Aquest passatge de Lluc ens presenta una escena tendre on es respira una amistat sincera. Jesús va compartir la taula amb Marta i Maria, però l’actitud que mantenen les dues germanes respecte Jesús són diferents. Dues actituds bones, però, segons el propi Jesús, una millor que l’altra: “Maria ha escollit la millor part, i no li serà pas presa”.
Primer que tot ens trobem davant d’una realitat pròpia i exclusiva dels éssers humans: la capacitat d’escollir, fruit precisament de la nostra vessant de ser éssers racionals. Està clar que, a la vida, decideixes i esculls tu mateix, o, pel contrari, els altres decidiran i escolliran per tu.
Per què Jesús lloà l’actitud de Maria sense menysprear la de Marta? Perquè Maria havia optat per quelcom integral per a la seva vida. Segur que l’havia sentit parlar moltes més vegades, com també la seva germana Marta. Però a diferència d’aquesta, Maria havia anat descobrint de mica en mica que les paraules que Ell els adreçava no eren cap mena de receptari, sinó tota una doctrina capaç de provocar aquella transformació profunda que podia donar la felicitat que ella, com tothom, sempre havia anhelat.
No sabem si Maria es va comprometre després amb la vida de manera més profunda portant a terme tot el que havia sentit de Jesús. Però el que sí que és cert és que, d’entrada, coneixia què pensava Jesús sobre una manera nova de viure capaç de transformar l’entorn de la vida de les persones. I ho coneixia, per la senzilla raó que l’havia escoltat, mentre la seva germana Marta, amb les millors intencions del món, estava fent una cosa també bona, però en aquell moment totalment secundària comparada amb el fet de sentir Jesús.
A les persones que ens diem cristianes ens fa molta falta conèixer Jesús. Llegir directament els evangelis, el seu missatge, i reflexionar-ho cadascú/na des de les nostres capacitats i possibilitats. I un bon moment per descobrir el sentit fonamental que la Paraula de Déu en general, i la de Jesús en particular, ha de tenir en les nostres vides és quan ens reunim a l’Eucaristia.
Salm 23: “El Senyor és el meu pastor”
El Senyor és el meu pastor:
no em manca res.
Em fa descansar en prats deliciosos,
em mena al repòs vora l’aigua,
i allí em retorna.
Em guia per camins segurs,
per amor del seu nom;
ni que passi per la vall tenebrosa,
no tinc por de cap mal.
Tu, Senyor, ets vora meu:
la teva vara i el teu bastó
em donen confiança.
Davant meu pares taula tu mateix
enfront dels enemics;
m’has ungit el cap amb perfums,
omples a vessar la meva copa.
Ben cert, tota la vida m’acompanyen
la teva bondat i el teu amor.
I viuré anys i més anys
a la casa del Senyor.
¿Quién? (Luís Guitarra)
https://www.youtube.com/watch?v=dPGhz0X5PVc
¿Quién escucha a quién cuando hay silencio?
¿Quién empuja a quién, si uno no anda?
¿Quién recibe más al darse un beso?
¿Quién nos puede dar lo que nos falta?
¿Quién enseña a quién a ser sincero?
¿Quién se acerca a quien nos da la espalda?
¿Quién cuida de aquello que no es nuestro?
¿Quién devuelve a quién la confianza?
¿Quién libera a quién del sufrimiento?
¿Quién acoge a quién en esta casa?
¿Quién llena de luz cada momento?
¿Quién le da sentido a la Palabra?
¿Quién pinta de azul el Universo?
¿Quién con su paciencia nos abraza?
¿Quién quiere sumarse a lo pequeño?
¿Quién mantiene intacta la Esperanza?
¿Quién está más próximo a lo eterno:
el que pisa firme o el que no alcanza?
¿Quién se adentra al barrio más incierto
y tiende una mano a sus “crianzas”?
¿Quién elige a quién de compañero?
¿Quién sostiene a quien no tiene nada?
¿Quién se siente unido a lo imperfecto?
¿Quién no necesita de unas alas?
¿Quién libera a quién del sufrimiento?…
… ¿Quién mantiene intacta la Esperanza?