LC 11,1-13
En aquell temps, un de la gent digué a Jesús: «Mestre, convenceu el meu germà que es parteixi amb mi l’herència.» Jesús li contestà: «Bon home, qui m’ha encomanat a mi que fes de jutge o de mediador entre vosaltres?» Llavors digué a tothom: «Vigileu! Guardeu-vos de tota ambició de posseir riqueses, perquè ni que algú tingués diners de sobres, els seus béns no li podrien assegurar la vida.» I els ho explicà amb una paràbola: «Un home ric va treure de les seves terres unes collites tan abundants que no tenia on guardar-les. Tot rumiant es va dir: ja sé què faré: tiraré a terra els meus graners, en construiré de més grans, hi guardaré tot el meu gra i les altres mercaderies meves i em diré a mi mateix: “Tens reserves per a molts anys: reposa, menja, beu, diverteix-te.” Però Déu li digué: “Vas errat! Aquesta mateixa nit et reclamen el deute de la teva vida i tot això que volies guardar-te, de qui serà? Així passa amb tothom qui reuneix tresors per a ell mateix i no es fa ric als ulls de Déu”.»
L’evangeli d’avui interpel·la la nostra escala de valors: som gent que posa la seva esperança, la seva joia, en l’acumulació de béns materials i en la recerca compulsiva del guany econòmic? Ser feliç implica necessàriament ser lliure, i mentre ens sentim lligats per un sistema de relacions socioeconòmiques dissenyat per mantenir-nos en un estat permanent de descontent i insatisfacció no podrem aconseguir la felicitat. Cal en primer lloc que ens alliberem de l’esclavatge de la dependència de les riqueses materials, i en segon lloc cal que no siguem cecs a les mancances i patiments dels postres germans. El Papa Francesc ens ha alertat del perill de la globalització de la indiferència en la seva visita a Lampedusa: el patiment del món no ens permet girar el cap i mirar cap a una altra banda, ni tan sols ara, a l’estiu, quan alguns poden pensar que ha arribat el moment de pensar únicament en ells mateixos després de tot un any de treball intens i esforçat. El merescut descans i gaudi no ha de ser incompatible amb l’anhel que tots els cristians sentim constantment de construir el regne de Déu a la terra, un Regne incompatible amb la injustícia i la cobdícia.
LA PREGARIA DELS CINC DITS (del Papa Francesc)
- El dit polze és el que es troba més a prop teu. Així doncs comença pregant per aquells que et són més propers. Són els més fàcils de recordar. Pregar pels qui estimem és una “tasca ben dolça”.
- El següent dit és l’índex. Prega pels qui ensenyen, instrueixen i guareixen. Ells necessiten suport i saviesa a l’hora de conduir els altres per la direcció correcta. No els allunyis de les teves pregàries.
- El dit que ve a continuació és el més alt. Ens recorda els nostres líders, els governants, els qui tenen autoritat. Ells necessiten el redreçament diví.
- El dit que ve ara és el de l’anell. Sorprenentment, aquest és el nostre dit més feble. Ell ens recorda que cal pregar pels desvalguts, malalts o turmentats per problemes. Ells necessiten les nostres pregàries.
- I finalment tenim el dit petit, el menys aparent de tots. El menovell hauria de recordar te que també cal que preguis per tu mateix. Quan hagis acabat de pregar pels quatre grups anteriors, les teves pròpies necessitats se’t presentaran en una perspectiva correcta i estaràs preparat per pregar per tu mateix d’una manera més efectiva.
«En tota civilització normal el comerciant existeix i ha d’existir, però en totes les civilitzacions normals el comerciant era una excepció; sens dubte, mai era el que manava. El protagonisme que ha adquirit en el món modern és la causa de tots els mals d’aquest món. L’hàbit universal de la humanitat ha estat produir i consumir com a part d’un mateix procés, principalment obrat per les mateixes persones en un mateix lloc […] La majoria dels homes, durant bona part de la història, pensava a cultivar els aliments per menjar-los després, no únicament a cultivar-los i vendre’ls a preus exorbitants a qui no té res per menjar […] Res de sòlid es pot construir sobre la plenament cega afilosòfica filosofia de la compravenda, de la intimidació a les persones perquè adquireixin el que no desitgen per a ells mateixos, de la pèssima elaboració d’aquests objectes perquè es trenquin ben aviat i els homes desitgin adquirir-los de nou, de la ràpida circulació de disbarats com tempesta de sorra al desert, i pretendre que s’està ensenyant als homes a tenir esperança.»
Gilbert Keith Chesterton, The Well and the Shallows
