Lc 12, 32-48
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No tingueu por, petit ramat: el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne. Veneu els vostres béns i distribuïu els diners als qui ho necessiten. Feu-vos bosses que no s’envelleixin, aplegueu-vos al cel un tresor que no s’esgotarà; allà els lladres no s’hi acosten ni les arnes no fan malbé res. On teniu el vostre tresor hi tindreu el vostre cor. »Estigueu a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos. Feu com els criats, que esperen quan tornarà el seu amo de la festa de noces per poder obrir la porta tan bon punt trucarà. Feliços els criats que l’amo trobarà vetllant al moment de la seva arribada. Amb tota veritat passarà a servir-los d’un a un. Feliços si els trobava sempre vetllant, ni que vingués a mitjanit o a la matinada. Estigueu-ne segurs: si el cap de casa hagués previst l’hora que el lladre vindria, no hauria permès que li entressin a casa. Estigueu a punt també vosaltres, que el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada.» [Pere li preguntà: «Senyor, aquesta paràbola, la dieu només per a nosaltres o per a tothom?» El Senyor li respongué: «Qui és l’administrador fidel i prudent, a qui l’amo confia el personal de servei perquè els doni a temps l’aliment que els pertoca? Feliç aquell servent si l’amo, quan arriba, troba que ho fa així: us asseguro que li confiarà tots els seus béns. Però si aquell servidor pensava: «El meu amo triga a venir», i començava a pegar els criats i les criades, a menjar, a beure i a embriagar-se, el seu amo tornarà el dia que ell no sospita i a una hora que ell no sap, i el condemnarà a la pena dels traïdors. L’esclau que, coneixent la voluntat del seu amo, no ha preparat o no ha executat allò que l’amo volia, rebrà de valent. Però el qui, sense saber què volia l’amo, ha fet coses que mereixien assots, rebrà més poc. Tothom exigeix molt d’aquells a qui ha donat molt, tothom reclama més d’aquells a qui ha prestat més.»]
Aquest fragment de l’evangeli de Lluc ve precedit per una altre text que porta una mateixa línia: la paràbola del ric insensat. Aquesta paràbola ens recorda que no serveix de res acumular riqueses materials quan, en qualsevol moment, pot arribar l’hora de deixar aquest món. Aquests ensenyaments de Jesús responen a la inquietud d’ algú entre la gent que vol saber com situar-se davant certs problemes “terrenals”. Com coneix Jesús el cor de les persones! Què n’és conscient de les nostres febleses i de les preocupacions que ocupen la nostra vida! D’aquí que arribi a afirmar: “…on teniu el tresor, hi tindreu el cor.”
Davant d’aquesta realitat humana, Jesús ens proposa una alternativa centrada en dos aspectes importants per al seu seguiment. Per una banda, una confiança il•limitada en Déu que ens permeti deixar de ser “esclaus” de les coses materials i les nostres debilitats; per una altra, una actitud de “vetlla” constant per posar totes les nostres forces en els valors del Regne i no deixar-nos emportar pels falsos ídols d’aquest món.
Hi ha un altre aspecte interessant al final d’aquest fragment que interpel•la plenament a aquells que ens considerem cristians. No és cert que en sentir aquesta mena de paràboles tenim tendència a pensar que els que surten pitjor parats són els rics, els delinqüents, els poderosos,…? Jesús ens diu clarament que els que tenim més responsabilitat en això de “vetllar” pels valors del Regne de Déu, i per tant, als qui se’ns exigirà més, som aquells que hem rebut el do de la fe i que ens considerem els seus seguidors.
Que les riqueses del teu cor no siguin els déus d’aquest món, sinó l’amor, la veritable pau, la saviesa i tots els dons que Déu concedeix als seus fills predilectes.
Senyor, davant l’oferta temptadora de diners fàcils,
del tenir, com a primera preocupació de la vida,
dóna’ns clarividència per descobrir
els valors del Regne.
Els valors que duren i resisteixen al rovell
i a l’arna del temps inexorable;
i que no es devaluen com a moneda fugaç
que no resisteix més que flor d’un dia.
Dóna’ns, Senyor, saviesa
per optar des de la pobresa,
lliure i voluntàriament escollida,
pels valors del Regne
que, igual com la teva paraula, mai no passen,
malgrat la terra s’esquarteri
i el cel s’ensorri.
Mantingues la nostra oïda atenta a la teva paraula:
«Ven tot el que tens, dóna-ho als pobres, vine i segueix-me».
Que el nostre afany de cada dia sigui ser pobres
i estar amb els pobres pel Regne.
La resta sabem que ens ho donaràs amb escreix.
El despreniment de nostres afeccions exigeix autodisciplina. La qual cosa mai és fàcil, encara que l’alleujament que sentim un cop ens hem desprès d’alguna cosa constitueix una gran alegria. D’alguna manera, és com abandonar una addicció. Ens sentim molt millor després o, almenys quan ens hem recuperat dels símptomes d’abstinència: som lliures.
A vegades, en lloc de desprendre’ns voluntàriament dels nostres afeccions, ens veiem privats d’ells. Mentre estem encara aferrats als nostres diners i les nostres possessions, els podem, per exemple, perdre de sobte per complet o en gran part. Persones a les que estem aferrats possessivament podrien morir. La nostra reputació o imatge pública podria veure’s arruïnada per circumstàncies que no estan sota el nostre control. Algú podria sostenir en públic que les nostres idees són falses.
Aquesta classe de pèrdua és experimentada generalment com una tragèdia, però també podria ajudar-nos a ser més despresos. Podria portar-nos a comprendre que podem viure sense algunes de les coses a què estem aferrats. És un camí difícil. Però per a alguns de nosaltres pot ser l’únic camí. Els escriptors espirituals en diuen «purificació passiva».
* Fragmento extraído del libro “Jesús, hoy” del dominico Albert Nolan (pág. 177-178).
