Lc 13, 22-30
En aquell temps, Jesús, tot fent camí cap a Jerusalem, passava per viles i pobles i ensenyava. Algú li preguntà: «Senyor, són pocs els qui se salven?» Ell contestà: «Correu, mireu d’entrar per la porta estreta, perquè us asseguro que molts voldran entrar-hi i no podran. »Després que el cap de casa s’haurà alçat a tancar la porta, de fora estant començareu a trucar i direu: “Senyor obriu-nos.” Ell us respondrà: “No sé d’on sou.” Llavors començareu a dir-li: “Menjàvem i bevíem amb vós i ensenyàveu pels nostres carrers.” Ell us respondrà: “No sé d’on sou. Lluny de mi, tots vosaltres que obràveu el mal.” »Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents quan veureu Abraham, Isaac i Jacob amb tots els profetes en el regne de Déu, mentre que a vosaltres us hauran tret fora. I vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud i s’asseuran a taula en el regne de Déu. Mireu, ara són darrers els qui llavors seran primers, i són primers els qui llavors seran darrers.»
Jesús va caminant cap a Jerusalem. La seva marxa no és la d’un pelegrí que puja al temple per complir els seus deures religiosos. Segons Lluc, Jesús recorre viles i pobles «ensenyant». Hi ha alguna cosa que necessita comunicar a aquella gent: Déu és un Pare bo que ofereix a tots la seva salvació. Tots són convidats a acollir el seu perdó.
Un desconegut interromp la seva marxa i li pregunta pel nombre dels que se salvaran: seran pocs?, seran molts?, se salvaran tots?, només els justos? Jesús no respon directament a la seva pregunta. L’important no és saber quants se salvaran. El decisiu és viure amb actitud lúcida i responsable per acollir la salvació d’aquest Déu Bo. Jesús els ho recorda a tots: «Esforceu-vos per entrar per la porta estreta».
Per acollir la salvació de Déu cal esforçar-nos, imitar al Pare, confiar en el seu perdó. Jesús no rebaixa les seves exigències: «Sigueu misericordiosos com el vostre Pare és misericordiós», «No jutgeu i no sereu jutjats», «Perdoneu setanta vegades set» com el vostre Pare, «Busqueu el Regne de Déu i la seva justícia».
Per entendre correctament la invitació a «entrar per la porta estreta», hem de recordar les paraules de Jesús que podem llegir en l’evangeli de Joan: «Jo sóc la porta: els qui entrin per mi se salvaran» (Joan 10,9). Entrar per la porta estreta és «seguir Jesús»; aprendre a viure com ell; prendre la seva creu i confiar en el Pare que l’ha ressuscitat.
En aquest seguiment a Jesús, no tot s’hi val, no tot és igual, hem de respondre a l’amor de Pare amb fidelitat. El que Jesús demana no és rigorisme legalista, sinó amor radical a Déu i al germà. Per això, la seva crida és font d’exigència, però no d’angoixa. Jesucrist és una porta sempre oberta. Ningú la pot tancar. Només nosaltres si ens tanquem al seu perdó.
(Del Comentario al Evangelio del Domingo, J.A. Pagola)
Senyor,
no ens tanquis la porta …
Tot i que el nostre esforç
és mediocre,
que, sovint, ni tan sols
ens esforcem …
No ens tanquis la porta.
Mantingues la porta oberta,
i la llum encesa …
De manera que en els nostres
moments de foscor
sapiguem sempre cap a on caminar.
Un home havia pintat un bonic quadre. El dia de la presentació al públic, van assistir les autoritats locals, fotògrafs, periodistes, i molta gent, ja que es tractava d’un famós pintor i reconegut artista. Arribat el moment, es va treure el drap que cobria el quadre. Hi va haver un calorós aplaudiment.
Era una impressionant figura de Jesús tocant suaument la porta d’una casa.
Tots admiraven aquella preciosa obra d’art.
Un observador molt curiós, va trobar un error en el quadre. La porta no tenia pany. I va anar a preguntar a l’artista: «La seva porta no té pany! Com es fa per obrir? «
El pintor va agafar una Bíblia, va buscar un versicle i li va demanar a l’observador que el llegís:
Apocalipsi 3, 20:
Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi.
«Així és», va respondre el pintor. «Aquesta és la porta del cor de l’home. Només s’obre per dins.»
