Jesús sabia quant ens costa ser autèntics en això de la humilitat. Perquè, en el fons, tots busquem el copet a l’espatlla. Des de nens hem anat buscant en els nostres petits actes l’aprovació d’aquells que ens envolten: Mama, mira el que faig!; Profe, així està bé? D’adolescents, l’aprovació del grup. En el treball, l’aprovació dels col·legues, del cap…
Jesús ens convida a fugir d’aquesta forma d’actuar. Ens convida a fugir de l’aplaudiment.
Posar-nos al servei d’aquell que no té com agrair el nostre esforç, és un camí d’humilitat.
La humilitat posa a prova la nostra força de voluntat i la nostra convicció, perquè després dels nostres actes no hi ha aplaudiment. I, no obstant això, diu Jesús que només en el silenci de la humilitat es pot sentir l’aplaudiment més bell: el somriure de Déu.
“L’arrogància provoca menyspreu; la saviesa es troba en la humilitat”.
Pr 11,2
Tot ho tenim en el Crist; tot és Crist per a nosaltres.
Si vols guarir les teves ferides, Ell és el metge.
Si estàs enfebrat, Ell és font d’aigua fresca.
Si estàs oprimit per la iniquitat, Ell és la justícia.
Si tens necessitat d’ajuda, Ell és la força.
Si tems la mort, Ell és la vida.
Si desitges el cel, Ell és el camí.
Si et cal refugi de les tenebres, Ell és la llum.
Si cerques menjar, Ell és l’aliment.
San Ambrosio
Sobre la virginitat, 16,19
