Lc 16,19-31
En aquell temps, Jesús digué als fariseus:
«Hi havia un home ric que anava vestit de porpra i de lli finíssim, i cada dia celebrava festes esplèndides. Un pobre que es deia Llàtzer s’estava estirat vora el seu portal amb tot el cos nafrat, esperant satisfer la seva fam amb les engrunes que queien de la taula del ric. Fins i tot venien els gossos a llepar les seves úlceres. El pobre morí, i els àngels el portaren a la falda d’Abraham. El ric també morí i el van sepultar. »Arribat al país dels morts i estant en un lloc de turments, alçà els ulls, veié de lluny Abraham, amb Llàtzer a la falda, el cridà i li digué: “Abraham, pare meu, apiada’t de mi i envia Llàtzer que mulli amb aigua la punta del seu dit i em refresqui la llengua, perquè sofreixo molt enmig d’aquestes flames.” Abraham li respongué: “Fill meu, recorda’t que en vida et van tocar béns de tota mena, i a Llàtzer mals, però ara ell ha trobat consol i tu, sofriments. Pensa també que entre nosaltres i vosaltres hi ha una fossa immensa, tant que si algú volgués passar del lloc on sóc jo cap on sou vosaltres, no podria, ni tampoc del vostre lloc al nostre.” »El ric digué: “Llavors, pare, et prego que l’enviïs a casa meva. Hi tinc encara cinc germans. Que Llàtzer els adverteixi, perquè no acabin també en aquest lloc de turments.” Abraham li respongué: “Ja tenen Moisès i els profetes: que els escoltin.” El ric contestà: “No, pare meu Abraham, no els escoltaran. Però si anava a trobar-los algú que torna d’entre els morts, sí que es convertiran.” Li diu Abraham: “Si no fan cas de Moisès i dels profetes, ni que ressuscités algú d’entre els morts no es deixarien convèncer”.»
L’egoisme de moltes persones riques, la seva seguretat, la seva irreligiositat, el seu tancament del cor… acaben per fer-les “incapaces de llegir els signes de Déu»: ni la resurrecció d’un mort no les arribaria a convèncer. Han perdut l’hàbit de veure els «signes» que Déu els manifesta en la seva vida ordinària. El fet de reclamar «signes» només és un fals pretext… Que escoltin la «paraula de Déu», l’ordinària, la que els profetes no cessen de repetir.
L’abisme que els rics han obert entre ells i els pobre només podrà ser superat amb una veritable reparació i amb una justa distribució. Sense aquests dos punts, l’abisme continua insalvable en aquesta i en l’altra vida. Per això és important llegir aquesta paràbola des dels valors absoluts del Regne de Déu. Un Regne on l’ésser humà ha de generar des de la seva vida personal i comunitària una societat en la qual hi hagi lloc per a tots, i en la qual els diners no siguin l’ídol que acabi assassinant la gran massa de la societat. Per això el Regne exigeix acabar amb la falsa seguretat d’un mateix i assumir el risc de posar la pròpia existència al servei dels germans.
Què em diu avui a mi aquesta paràbola?
Tinc alguna riquesa -material, intel·lectual, espiritual- que fa que el meu cor es tanqui?
Sé llegir els signes de Déu en la meva vida? Sé llegir la crida que em fa en les persones que pateixen injustícia?
– Amb el ressò en el teu interior de la Paraula que has llegit, posa’t davant la presència del Pare. Demana-li la gràcia de ser més sensible a les injustícies que t’envolten. Demana-li també la força per fer alguna cosa personal al respecte.
Si puc fer que un cor no es destrossi,
no hauré viscut en va.
Si puc alleugerir un dolor, amorosir una pena
o fer que un ocell desvalgut torni al niu,
no hauré viscut en va.
(Emily Dickinson)
Mentre hi hagi gent que passa gana
i que passa set;
mentre hi hagi ignorància i malaltia;
mentre la guerra faci estralls;
mentre hi hagi injustícies
en alguna de les terres de Déu,
jo sóc el guardià del meu germà
i no tinc dret a rentar-me les mans.
(J. Ferguson)
