L’egoisme de moltes persones riques, la seva seguretat, la seva irreligiositat, el seu tancament del cor… acaben per fer-les “incapaces de llegir els signes de Déu»: ni la resurrecció d’un mort no les arribaria a convèncer. Han perdut l’hàbit de veure els «signes» que Déu els manifesta en la seva vida ordinària. El fet de reclamar «signes» només és un fals pretext… Que escoltin la «paraula de Déu», l’ordinària, la que els profetes no cessen de repetir.
L’abisme que els rics han obert entre ells i els pobre només podrà ser superat amb una veritable reparació i amb una justa distribució. Sense aquests dos punts, l’abisme continua insalvable en aquesta i en l’altra vida. Per això és important llegir aquesta paràbola des dels valors absoluts del Regne de Déu. Un Regne on l’ésser humà ha de generar des de la seva vida personal i comunitària una societat en la qual hi hagi lloc per a tots, i en la qual els diners no siguin l’ídol que acabi assassinant la gran massa de la societat. Per això el Regne exigeix acabar amb la falsa seguretat d’un mateix i assumir el risc de posar la pròpia existència al servei dels germans.
Què em diu avui a mi aquesta paràbola?
Tinc alguna riquesa -material, intel·lectual, espiritual- que fa que el meu cor es tanqui?
Sé llegir els signes de Déu en la meva vida? Sé llegir la crida que em fa en les persones que pateixen injustícia?
– Amb el ressò en el teu interior de la Paraula que has llegit, posa’t davant la presència del Pare. Demana-li la gràcia de ser més sensible a les injustícies que t’envolten. Demana-li també la força per fer alguna cosa personal al respecte.
Si puc fer que un cor no es destrossi,
no hauré viscut en va.
Si puc alleugerir un dolor, amorosir una pena
o fer que un ocell desvalgut torni al niu,
no hauré viscut en va.
(Emily Dickinson)
Mentre hi hagi gent que passa gana
i que passa set;
mentre hi hagi ignorància i malaltia;
mentre la guerra faci estralls;
mentre hi hagi injustícies
en alguna de les terres de Déu,
jo sóc el guardià del meu germà
i no tinc dret a rentar-me les mans.
(J. Ferguson)