Lc 17, 11-19
Un dia, Jesús, tot anant a Jerusalem, passava entre Samaria i Galilea. Al moment que entrava en un poblet li sortiren deu leprosos, que s’aturaren un tros lluny i cridaren: «Jesús, mestre, apiadeu-vos de nosaltres!» En veure’ls Jesús els digué: «Aneu a presentar-vos als sacerdots.» Mentre hi anaven, quedaren purs de la lepra. Un d’ells, quan s’adonà que estava bo, tornà enrere donant glòria a Déu amb grans crits, es prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra i li donava gràcies. Era un samarità. Jesús digué: «No eren deu els qui han estat purificats? On són els altres nou? Només aquest estranger ha tornat per donar glòria a Déu?» Llavors li digué: «Aixeca’t i vés-te’n. La teva fe t’ha salvat.»
Jesús anava de camí cap a Jerusalem. La casa de Jesús és el camí. Ell habita el camí. Jerusalem queda darrere, és la capital, és la gran ciutat. Jesús ha deixat la ciutat dels creients, de la gent de bé. Va cap a Samaria i Galilea. Jesús entra avui en el món dels exclosos. Va a l’encontre dels expulsats, oblidats, marginats, als quals no es vol ni veure: samaritans, galileus, leprosos.
Entre els leprosos hi ha un samarità. Exclòs perquè és leprós i perquè és samarità. Els leprosos clamen a Jesús, i Jesús els diu «aneu a mostrar-vos als sacerdots». I pel camí queden curats. És fent camí quan són curats.
Entre els deu n‘hi ha nou que tenen tanta pressa per recobrar el seu lloc a la societat que van de seguida a veure als sacerdots per dir-los: Mireu, estic curat! Només n’hi ha un que no va primer a veure els sacerdots, perquè per a ell hi ha alguna cosa més urgent: reconèixer la tendresa de Déu. Torna endarrere i cau als peus de Jesús, per dir-li: gràcies. I justament aquest és un estranger, un samarità, un heretge.
Jesús li diu: «Aixeca’t, la teva fe t’ha salvat». A l’heretge, és a qui Jesús li diu «Aixeca’t, la teva fe t’ha salvat»!
En aquest evangeli apareix un somni de Déu: que cadascú tingui un lloc digne en aquesta terra… I els somnis de Déu els podem fer realitat quan creiem que cadascú “sense etiquetes” és un germà o germana i un fill o filla de Déu.
Meravelloses actituds de Jesús: estar atent al que l’envolta, escoltar les persones que li parlen, assenyalar el camí de la guarició, donar més força a aquell samarità que és conscient i dóna gràcies.
– Quan tenim dificultats i ho passem malament… acudim a demanar forces al Pare?
– Quan tot va bé o quan mirem el que ens envolta, som conscients de la presència de Déu
al nostre voltant i en donem gràcies?
– Faig una llista de persones, esdeveniments, situacions… per les quals dono gràcies a Déu i amb el front fins a tocar terra les presento al Senyor
Pare em poso a les teves mans
Charles de Foucauld
Pare, em poso en les Vostres mans,
feu de mi el que us plagui.
Per tot el que fareu de mi,
us en dono gràcies.
Estic disposat a tot,
ho accepto tot,
mentre es faci la Vostra voluntat
en mi i en totes les criatures.
Poso la meva ànima en les Vostres mans,
us la dono,
Déu meu,
amb tot l’amor del meu cor,
perquè us estimo.
És una exigència del meu amor
el donar-me,
posar-me sense mesura en les Vostres mans,
amb infinita confiança,
perquè Vós sou el meu Pare.
A l’espera de l’encontre amb Déu…
Rabindranath Tagore
Continuo caminant
Jo buscava Déu tota la vida per un món sense fi.
Vaig creure veure’l en els cims de les muntanyes, però per quan jo arribava, Ell no hi era. Vaig creure sentir-lo a la llunyania de les estrelles, però quan m’apropava, Ell ja havia marxat.
Un dia, de cop i volta, em vaig trobar davant un palau enlluernador amb un gran portal sobre el qual hi havia escrit en lletres d’or: «La casa de Déu». Em vaig omplir d’alegria i vaig pujar sense alè els graons que duien a l’entrada.
Però quan havia aixecat ja la mà per trucar a la porta, em va assaltar un dubte i la meva mà va quedar en l’aire sense trucar, vaig pensar: -Si aquesta és en veritat la casa de Déu i em trobo amb Ell, s’acaba tot per a mi; s’acabarà l’alegria de la recerca, el motiu de caminar. Una vegada que trobi Déu, què faré? I vaig quedar paralitzat sense trucar.
Algú, des de dintre, havia sentit els meus passos i es va escoltar una veu que preguntava: -Qui hi ha?.» Jo vaig apretar a córrer cap avall i em vaig allunyar d’aquell lloc amb rapidesa. I vaig anotar el lloc en la meva ment per no tornar a apropar-m’hi.
Continuo caminant, continuo somiant, continuo buscant. No vull detenir-me en cap palau per esplendorós que sigui, en cap imatge per bella que sigui, en cap concepte per perfecte que sigui. Aquell a qui anhela la meva ànima està per sobre de tot i més enllà de tot. Ell és la força del meu caminar, l’alè dels meus pulmons, el motiu de la meva existència. Continuaré vivint l’aventura de caminar, tot esperant la sorpresa eterna.»
