Jn 1,1-18
Al principi ja existia el qui és la Paraula. La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu. Era, doncs, amb Déu al principi. Per ell tot ha vingut a l’existència, i res del que ha vingut a existir no hi ha vingut sense ell. Tenia en ell la Vida, i la Vida era la Llum dels homes. La Llum resplendeix en la foscor, però la foscor no ha pogut ofegar-la. [Déu envià un home que es deia Joan. Era un testimoni;
vingué a donar testimoni de la Llum, perquè per ell tothom arribés a la fe. Ell mateix no era la Llum; venia només a donar-ne testimoni.] Existia el qui és la Llum veritable, la que, en venir al món, il·lumina tots els homes. Era present al món, al món que li deu l’existència, però el món no l’ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit. Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu. No són nascuts per descendència de sang, ni per voler d’un pare o pel voler humà, sinó de Déu mateix. El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle, i hem contemplat la seva glòria, que li pertoca com a Fill únic del Pare ple de gràcia i de veritat. [Donant testimoni d’ell, Joan cridava: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi m’ha passat davant, perquè, abans que jo, ell ja existia.» De l’abundància de la seva plenitud tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia. Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès, però la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist. Déu, ningú no l’ha vist mai; Déu Fill únic, que està en el si del Pare, és qui l’ha revelat.]
La Paraula de Déu d’avui ens presenta a Jesús com la Paraula vivent de Déu, que ens comunica la seva llum i la seva salvació. Estem encara en el temps de Nadal. Hem celebrat el naixement del Fill i la festa de la Mare. D’aquí a poc temps celebrarem la festa de l’Epifania, la manifestació del salvador de les nacions. Però les lectures d’avui ens ajuden a entendre amb més profunditat el que el Fill de Déu hagi pres la nostra naturalesa humana. No sols el veiem com el nen recent nascut, sinó com el Messies, el Mestre i el Profeta que ens ensenya la veritat de Déu.
El text de l’evangeli ens presenta a Jesús com a Paraula de Déu, com a Saviesa feta carn. El nostre Déu no és un Déu mut: és un Déu que ens parla, que ens dirigeix la seva Paraula personalment.
“Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu”. I aquesta Paraula, feta persona, és la que ha vingut al món i ha posat la seva “tenda” entre nosaltres. Allò que era profecia en l’antiguitat ara s’ha fet realitat.
No és això el que celebrem al Nadal i omple d’alegria i dóna sentit a la nostra existència? Déu no és un Déu llunyà: ens ha dirigit la paraula y aquesta Paraula es Crist Jesús.
Tots necessitem la llum d’aquesta Paraula. Tots necessitem per tal descobrir el sentit de la nostra vida, la saviesa per veure les coses des de els ulls de Déu.
Aviat acabarem les festes de Nadal. Però queda, per a tot l’any, l’encontre dominical amb Crist, la Paraula que ens acompanya un cop i un altre a l’encontre amb Déu Pare.
Pare, tu que, amb la teva llum, omples de claror la nostra vida, donant color a tot el que existeix; tu que ens has donat el teu Fill com la llum que esvaeix la foscor dels nostres dubtes i de les nostres pors, fes que siguem sempre llumenetes enceses que brillin per als nostres germans i els ajudin a descobrir la claror de la teva mirada amorosa.
Un nen petit volia conèixer Déu. Sabia que era un llarg viatge fins on Déu viu, pel que va empacar la seva maleta amb pastissets i sis refrescos, i va començar la seva jornada.
Quan havia caminat com tres cantonades, es va trobar amb una velleta. Estava asseguda en el parc, contemplant alguns coloms. El noi es va asseure al seu costat i va obrir la seva maleta.
Estava a punt de beure el seu refresc, quan va notar que l’anciana semblava famolenca, així que li va oferir un pastisset.
Ella agraïda el va acceptar i va somriure al noi. El seu somriure era molt dolç, tant que el noi el volia tornar a veure, així que li va oferir un dels seus refrescos.
Novament ella li va somriure. El noi estava encantat! Es va quedar tota la tarda menjant i somrient, però cap dels dos no va dir ni una sola paraula.
Mentre enfosquia, el noi es va adonar que estava molt cansat, es va alçar per a anar-se’n, però abans d’allunyar-se, va fer mitja volta, va córrer cap a la velleta i li va donar una abraçada.
Ella després d’abraçar-lo, li va fer el més gran somriure de la seva vida.
Quan el noi va arribar a casa seva i va obrir la porta… la seva mare estava sorpresa per la cara de felicitat que feia. Llavors li preguntà: «Fill, per què estàs tan feliç?».
El noi va contestar: «Avui he esmorzat amb Déu!»… I abans que la seva mare contestés res, hi va afegir: «I, saps què? Té el somriure més bonic que he vist mai!»
Mentrestant, l’anciana, també radiant de felicitat, va tornar a casa seva. El seu fill es va quedar sorprès per l’expressió de pau de la seva cara, i li va preguntar: «Mare, què has fet avui que t’ha posat tan feliç?» L’anciana va contestar: «Avui he menjat pastissets amb Déu en el parc!»… I abans que el seu fill li respongués, va afegir: «I, saps que? És més jove del que em pensava!»
